Una aportació Psicoanalítica,
El camino de los ancestros
Alícia Gili i Carlos Castro
Mercè Rigo i Grimalt
Freud deia que a la història hi ha hagut tres grans
humiliacions que tenen a veure amb el descentrament de l’ ésser humà en el món : Galileu que va descobrir que la terra no és el
centre de l’ Univers; Darwin que va fer
el gran pas d’evidenciar que som una baula de la natura, i el propi descobriment de Freud, que l’ ésser humà no es guia per la raó i que
part de les nostres conductes i sentiments
tenen a veure en aquesta part
desconeguda del psiquisme que és
l’inconscient.
El
llibre “El camino de los ancestros” és la història d’un
poble primitiu, que encara
conserva el poder de la màgia, i les seves vicissituds amb els éssers més evolucionats que els envegen, sotmeten, esclavitzen i maten per tal
d’apropiar-se d’aquest poder tan preat.
Sembla
que els autors, exposen la idea que, de
que, el que és ancestral, seguint la
idea roussouniana de la innocència , té un gran valor, que la civilització i la
cultura pot anihilar: El poble més primitiu, els nens que a mida que es fan
gran perden la màgia etc, perden amb el temps i amb la majoria d’edat el valor
preat de la màgia que la civilització pot destruir.
La
pèrdua dels ancestres, aquests orígens dels
que n’estan ja molt allunyats, podran connectar-hi a través dels somnis.
“Nuestro atrapasueños
diría que tal vez son vuestros ancestros que hace tiempo que os llamaban y
vosotros no podíais interpretar esos sueños”
-Vosotros olvidasteis a los ancestros, pero parece que
ellos no os olvidaron del todo a vosotros- corroboró Keftán (p. 161)
Els ancestres, que podríem relacionar amb l’inconscient, són aquesta
part desconeguda de nosaltres, que
regeix sense saber-ho les nostres conductes. Freud investiga i evidencia que, en part, l’ inconscient, aquesta part
desconeguda del nostre psiquisme, pot
ser descobert a través dels somnis com en aquesta història de ficció. La
diferència amb aquest relat, és que
aquest poble diu que hi poden arribar a través de la fe
“No te preocupes.
Nosotros sí que sabemos. El único problema realmente es de fe. Sólo debéis
desearlo de verdad”
Desitjar-ho
no comporta per a nosaltres saber sobre el nostre inconscient i caldrà passar
per un psicoanàlisi si volem saber quelcom sobre ell.
Interessant
la idea exposada en el llibre sobre el “
aprés coup” que ens parla Lacan, que els autors relaten de la següent manera:
-No estoy seguro. Pero
creo que yo ya he estado aquí antes- dijo al final. Keftán asintió.
-En nuestros sueños
de los ancestros, hermano...( p. 150)
“ Après coup” és un terme utilitzat per Lacan
que rellegint a Freud, extreu de la
psicoanàlisi. Seqüeles, (en alemany: "Nachträglichkeit")
que expressa el redisseny dels esdeveniments passats que actuen sense saber-ho
en la nostra psique. És per
tant, una espècie de reescriptura de la memòria del passat en termes
d'experiència, dissenys o necessitats posteriors. Sigmund Freud va introduir el terme el 1896 per descriure un
procés de reorganització o de re-registre pel qual els esdeveniments traumàtics
són significatius a un subjecte , en un context històric més tardà, que els hi
donarà un nou sentit .
Freud, que era neuròleg, deia que hi ha impressions
o empremtes al cervell de quan érem petits, que hem oblidat, i prenen un sentit en un temps posterior als de
la seva primera inscripció. A partir d’aquest esquema es pot interpretar el
trauma, que queda inscrit i organitzat i reinscrit en l’organisme molt temps
posterior. Els símptomes que apareixen
molt temps després dels fets succeïts, com els abusos infantils i les
neurosi de guerra.
I
també és curiós que els autors, sense saber-ho, utilitzin la figura del llop en
relació al animal que havien sigut en els seus ancestres i que formaven part de
la seva identitat:
Ellos no creen en los
ancestros-replicó Rathenar-mi sueño tenía que ver con lo que significa para mí
ser jabalí y lo que ha representado siempre en mi familia y a mis ancestros (P.
143)
“No podía borrar de
su mente el estremecedor aullido que había escuchado justo antes de que los
ocres ojos se clavaran en él aquel lobo no se había movido un ápice, tan sólo
permanecía delante de él mirándole directamente a los ojos, o tal vez a su
alma. Aquella mirada le había transmitido sensaciones que no había
experimentado antes” (p. 141)
Freud
per il·lustrar la teoria dels somnis, escriu un article que titula “L’home dels
llops” i parla d’un pacient, que havent sigut testimoni a l’any i mig del coit
dels seus pares, que només compren quan
té quatre anys desenvolupant una excitació sexual. El pacient quan era petit
recorda que a casa hi havia un llibre amb un dibuix d’un llop caminat en dos
peus i quan veia aquesta estampa començava a cridar, embogit de que el llop
se’l mengés.
Aquest
pacient que perseguia les dones, les mirava libidinosament, es masturbava
davant prostitutes i amb idees obsessives que el perseguien, explica el següent
somni:
“Soñé que era de noche y estaba
acostado en mi cama (mi cama tenía los pies hacia la ventana), a través de la
cual se veía una hilera de viejos nogales.
Sé que cuando tuve este sueño era
una noche de invierno. De pronto, se abre sola la ventana, y veo, con gran
sobresalto, que en las ramas del grueso nogal que se alza ante la ventana hay
encaramados unos cuantos lobos blancos. Eran seis o siete totalmente blancos, y
parecían más bien zorros o perros de ganado, pues tenían grandes colas como los
zorros y enderezaban las orejas como los perros cuando ventean algo.
Preso de horrible miedo, sin duda
de ser comido por los lobos, empecé a gritar.... y desperté. Mi niñera acudió
para ver lo que me pasaba, y tardé largo rato en convencerme de que sólo había
sido un sueño: tan clara y precisamente había visto abrirse la ventana y a los
lobos posados en el árbol. Por fin me tranquilicé sintiéndome como salvado de un
peligro, y volví a dormirme.
El único movimiento del sueño fue
el de abrirse la ventana, pues los lobos permanecieron quietos en las ramas del
árbol, a derecha e izquierda del tronco, y mirándome. Parecía como si toda su
atención estuviera fija en mí. Creo que fue éste mi primer sueño de angustia.
Tendría por entonces tres o
cuatro años, cinco a lo más. Desde esta noche hasta mis once o doce años tuve
siempre miedo de ver algo terrible en sueños.»
Els llops
que el miren fixament, (fixem-nos la similitud amb el somni de Ethaler) seran
interpretats per Freud, després de moltes associacions com la representació de
la seva mirada davant el coit dels pares. La fascinació on es va quedar fixat
el seu gaudi sexual. Aquesta imatge que metafòricament li retorna
“après coup”, quelcom que havia oblidat, però que actua repetidament en
els seus símptomes presents.
